divendres, 17 de juliol de 2015

SEIXANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CAP MÉS JULIOL.











 Alguns que eternament aspiren a governar per a uns altres, que carreguen sacs de passats foscos, ho fan amb una política de sotmetiment als nostres drets i llibertats. Unes polítiques d’alienació que han convertit la infinita transició, sempre present, en un cercle de privilegi, un tancat d’or on volen àligues i gavines.


Des del bipartidisme monàrquic que ha negat la Justícia a les víctimes del franquisme i la transició. Uns amb lleis de desmemòria que els hauria d’avergonyir, si això fos possible. Altres que no les han volgut mai i que ara demanen cada setmana que s’anul·lin, com la Esperanza Aguirre i companys de viatge com la Fundació Francisco Franco, que incomprensiblement  és legal  i que es permet denunciar la retirada de símbols franquistes als jutjats. Uns i altres, PP com PSOE pensen que la transició és un regal, enverinat per a nosaltres, una bombonera amb un fermall de Corona que s’ha de preservar com un tresor,  un llegat lligat i ben lligat, trobat als peus del dictador mort. Era i és la seva manera de perviure, de no ser jutjat, ni condemnat, de ser reivindicat i lloat sense càstig, de què els seus creixin sense censura, de què riguin de nosaltres, ens insultin, ens neguin la reparació amb una normalitat emparada per una democràcia que amb aquesta vulneració dels drets humans demostra que no té més que el nom, cap contingut. I un estat que no fa valdre aquests drets universals no és un estat de dret.


Aquesta bombonera amb una xocolata del lloro que comença a desfer-se altre cop sota el sol cremant d’un juliol, tan semblant a aquell del 36, contempla tremolosa des del prestatge d’honor de l’estat l’esperança d’emancipació del poble.


Mentre uns nostàlgics, no anecdòtics, aixequen els seus braços i volen fer misses al mateix Castell que va veure morir el President Lluís Companys i Jover, que complirà el seu 75 aniversari d’assassinat pel feixisme espanyol, sense cap dret a la Justícia. Ho volen fer emparant-se en la Llei de la Memòria dient que és un acte per a totes les víctimes, cinisme sota el paraigües d’un enunciat de llei que ens llença a la cara l’esperit de la transició, la reconciliació sobre els nostres morts, la centèsima claudicació dels que ho van perdre tot en una equiparació barruera amb qui va guanyar privilegis caminant sobre la sang de les nostres víctimes. Segons els que competeixen per tenir la rojigualda més grossa, nosaltres mirem el passat, ells miren el futur, nosaltres som rancuniosos, ells generosos, nosaltres hem de perdonar, ells ens volen agenollats, perquè encara no saben que la seva desraò és la nostra força.


Allò que un juliol van voler conquerir a cop de fusell, ara ho volen fer a cops de lleis que també deixen víctimes escampades pels carrers i les places. Però també com aquell juliol, avui, plantarem cara amb la nostra dignitat, amb la raó, amb el cor i amb el cap, en un nou camp de batalla on les eines de defensa del poble són el Prou i el Fins Aquí.


No hi haurà missa feixista a Montjuïc, l’Ajuntament de Barcelona no ho permet. Ha de haver-hi un clam per trencar unes línies tortes que han girat quatre dècades tornant al punt de partida. 360 graus d’involució que han sepultat els noms de moltes víctimes de la dictadura i la transició en un anonimat que una societat no es pot permetre, si ho fem, el monstre traurà el seu altre cap del cau, el que no es disfressa de democràta.





Avui és el dia da patria galega, millor, el dia da matria, una terra que no va veure la guerra només la repressió salvatge d'uns colpistes, que van torturar i matar deixant els camps plens de sang, de terror. D'una por ficada als ossos de qui es trobaven els pobres cossos destrossats pels camins, com un avís per a tota la població  de què qualsevol oposició seria arrencada d'arrel per la força de les armes. En honor de tota aquella gent que va lluitar o només va somiar una Galícia distinta, més justa, dediquem aquest poema del poeta argentí Raúl González Tuñón, molt compromès amb la causa republicana.



Toca a gaita Domingo Ferreiro
Toca a gaita… "non quero, non quero!"
Porque están cheas de sangue as rías
Porque non quero, non quero.

E xa secaron os ramos frolidos
Que ela traguía na saia do vento
Que ela traguía ao seu noivo soldado
Ou pescador, labrego, mariñeiro.

Sobre Galiza xa caiu a peste
Ai! Os escuros sarxentos viñeron
Xa dos piñeiros colgan os homes
Toca a gaita: non quero, non quero.

E o que está vivo andará polo monte
E nas aldeas os bons xa caeron
Ai! Que non vaian os lobos ao monte
Toca a gaita, non quero, non quero.

Toca a gaita… que baile o bispo
Toca a gaita.. non quero, non quero
Porque non é hora de festa en España
Porque non quero, non quero, non quero.

Toca a gaita, que baile a cobra
Toca a gaita, non quero, non quero
Porque a gaita non quere que toque

Porque morreu Domingo Ferreiro.

Luar na lubre va musicalitzar aquest poema. Veure:




Més informació sobre la repressió a Galícia en aquesta publicació de l'Associació Memòria Antifranquista del Baix Llobregat : El terror fascista en Galicia.





Altre juliol sense veritat, justícia i reparació. Altre juliol cada vegada més proper a aquell de 1936, on uns hereus que no han renegat dels seus pares i avis, aquells que es van aixecar-se contra la voluntat del poble expressada a les urnes, continuen negant el dret a tenir dret per decidir tot allò que tenim dret a decidir. Però tal com diu en Max Aub en el seu poema A un fascista, ells amb la seva força repressora estaran cada dia més sols, nosaltres cada dia, entre els seus desnonats de la justícia social, tindrem més germans.


A UN FASCISTA

Sembrando muerte dais más alta vida
a este pueblo infeliz, echando a tierra
la que al aire oponía, fuerte sierra,
dando a torrentes mil, atroz salida.
Maltrecho por tu envidia carcomida
lo que en escombros tu furor entierra
vivo renace dándote otra guerra,
los surcos vueltos nube ayer dormida.
Si derriba estatuas, mármol queda
para nuevas figuras vencedoras.
Allá tú con tus máquinas traidoras,
aquí nosotros con desnudas manos.
A ti la muerte todo te lo veda,
cada muerte me da nuevos hermanos.




En honor de totes i tots els milicians i de la població civil que va deixar la seva vida per defensar els drets de tot un poble, llegirem aquest poema de Ana Mª Martínez Sagi.

Venía tu cuerpo moreno
en el agua rosada del río.
Un viento, de pena callada,
retorcía los grises olivos.
Venía tu cuerpo moreno,
inmóvil y frío.
El agua, cantando, pasaba
por tus dedos rígidos.
¡Venías tan pálido,
soldado, en el río!
La boca cerrada, las manos heladas,
la piel como el lirio;
y una herida roja, en la frente blanca,
y una luz de aurora, en los ojos limpios…
¡Qué muerte la tuya, soldado del pueblo,
bravo miliciano, corazón amigo;
qué muerte más dulce, cien brazos de agua
ceñidos en torno de tu rostro lívido!
No venías muerto sobre el agua clara;
sobre el agua clara, venías dormido:
un clavel granate, en la sien nevada,
y en los ojos quietos, dos luceros vivos.
¡Qué pálido y frío,
venía tu cuerpo moreno
sobre el agua rosada del río!





















Vam recollir signatures d'adhesió a la querella argentina en un mes que ha estat cabdal pels querellant a Catalunya, ja que s'han produït les primeres declaracions als jutjats catalans en compliment de l'exhort de la jutgessa María Servini de Cubría, que porta la Causa 4591/10 oberta a la República Argentina contra els crims del franquisme del 17 de juliol de 1936 al 15 de juny de 1977. Han declarat els nostres companys de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes Juan Martínez Martínez el dia 7 al jutjat de Rubí, Pere Fortuny i Velázquez el dia 14 al jutjat de Mollet del Vallès i Lluís Serra i Sancho el dia 23 a la Ciutat de la Justícia de Barcelona. Per tots ells va ser una jornada molt important, emotiva i de reparació, un pas més cap a la veritat, la justícia i la reparació per a ells, pels seus familiars i per a totes les companyes i companys que no renunciem als drets de les víctimes del franquisme i la transició.



















































Roda de premsa al Col·legi de l'Advocacia de Barcelona amb tots els declarants i l'advocada de la querella Ana Messuti. Volem donar les gràcies a la Comissió de Memòria Històrica de l'ICAB i a la nostra companya Pilar Rebaque que com advocada va estar present en totes les declaracions i com  a companya va donar suport a en Juan, en Pere  i en Lluís: Veure informació.






Lluc Salellas i Vilar acaba de publicar El franquisme que no marxa (Edicions Saldonar), un assaig que ressegueix els vestigis irreductibles del franquisme que encara tenim enquistats. Al seu estudi Salellas fa aflorar noms i cognoms dels responsables de la dictadura que han mantingut els privilegis amb la democràcia. David Bassa n’ha escrit el pròleg, que reproduïm aquí. 

No en volem ser conscients, però cada dia ens llevem enmig d’una atmosfera franquista. Hi esmorzem, hi dinem, hi sopem, l’escoltem, la veiem, la respirem. Ho fem tant i des de fa tant de temps, que hem deixat de notar-la. Ens hem avesat a l’ofec franquista com qui s’avesa a un mal congènit que, com que saps que mai no marxarà, et suggestiones per no notar-lo. És una reacció instintiva i natural. El problema és que el franquisme no hauria de ser un mal congènit i inevitable. Però l’hem assumit com a tal, l’hem obviat i fins i tot es pot dir que l’hem invisibilitzat. I d’aquí ens vénen tots els problemes polítics.
Quan algú de fora t’interroga pel cas català, pel procés, sempre acabes anant a parar al mur espanyol. I el mur espanyol, l’immobilisme i la sordesa de Castella, es pot explicar de moltes maneres, però totes acaben sortint d’un mateix punt: la no-ruptura amb el franquisme. Quan expliques a un estranger que encara avui hi ha una Fundación Nacional Francisco Franco subvencionada amb diners públics, que encara avui hi ha avingudes, places, estàtues i monuments dedicats al dictador feixista, que encara avui hi ha el Valle de los Caídos, que encara avui hi ha desenes de milers de republicans enterrats a les cunetes, que encara avui no s’ha passat comptes amb l’execució del president Companys, que encara avui els falangistes es poden manifestar lliurement, que encara avui el partit que governa l’Estat es nega a condemnar el franquisme, que encara avui hi ha ministres del règim franquista protegits pel govern de l’Estat, que encara avui hi ha dirigents de les joventuts del Partit Popular que es fan fotos fent la salutació feixista… Quan expliques tot això, l’estranger, amb uns ulls com unes taronges, ho entén tot. Bé, tot no. Entén el mur, l’immobilisme i la sordesa. Però aleshores ve la pregunta, que sempre és la mateixa: «Però com pot ser que es permeti tot això?». El grau d’incomprensió i incredulitat acostuma a aclaparar l’interlocutor, que comença a mirar-te com si fossis un extraterrestre. I si aquest estranger és alemany, la incomprensió és un trasbalsadament tan bèstia que, aleshores sí, has de fer un sobreesforç per intentar explicar com s’ha arribat fins aquí. I això ja no és tan fàcil.
No és gens fàcil perquè no hi ha referents on agafar-se per poder-ho contextualitzar. La supervivència del franquisme ha sigut i és tan profunda, tan estesa, tan transversal, que no es pot fer una explicació ràpida de l’error que ha permès el despropòsit que ens ofega. Els errors han sigut molts i encara són constants. Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils sempre que hem vist un error, l’hem denunciat. Així ho vam fer quan va morir Fraga i la gran majoria de mitjans van fugir d’estudi en comptes de dir que havia sigut un feixista de pedra picada. Així ho vam fer quan va morir Juan Antonio Samaranch i la gran majoria de mitjans van tornar a dimitir la seva feina i li van amagar el fosc i tèrbol passat feixista. Així ho vam fer quan el govern espanyol va condecorar Carlos Sentís, un periodista que havia fet d’espia per al règim franquista. I així ho hem fet sempre que la nostra professió ha sigut coaccionada, amenaçada o fins i tot violentada per grups de la ultradreta feixista.
I, encara que malauradament això passi massa sovint, des del Grup Barnils mai no hem volgut ni voldrem acostumar-nos a l’ofec franquista. Ben al contrari, fem mans i mànigues per anar trencant els tabús i els silencis. Però queda molt camí a fer, perquè el franquisme encara ens governa, encara controla bona part dels fils del titellaire. Alguns d’aquests fils s’estan començant a veure amb tota la seva nuesa, però encara hi ha molts fils ocults, fils que belluguen i maneguen des de la més absoluta invisibilitat. I no només això, sinó que ho fan amb l’absolut convenciment que és així com ha de ser, tal com va reconèixer públicament el 1988 l’aleshores president del govern espanyol, Felipe González, quan va afirmar públicament, davant les càmeres, que «l’Estat es defensa des dels parlaments, però també des de les clavegueres». Ras i curt! Podria semblar una obvietat, perquè tots els estats tenen clavegueres, però el problema de l’Estat espanyol és que si a plena llum del dia el franquisme ens ofega, en la foscor del clavegueram el franquisme és granític.
Les proves de la connivència política, judicial, policial i militar amb el feixisme arriben a extrems increïbles com el de l’absolució —l’any passat!— de tots els detinguts en l’anomenada operació Panzer. Eren una vintena de neonazis, a qui s’havia trobat un arsenal, documentació feixista a cabassos i proves per acusar-los de desenes de delictes violents. Però, ai las, la Guàrdia Civil va destruir totes les armes just abans del judici. I ho va fer amb el permís dels tribunals, que a l’hora de jutjar-los van concloure que no hi havia proves. Aquestes són les coses que passen quan un estat decideix no fer net amb el feixisme estructural forjat durant quaranta anys de dictadura. Passen i no hi ha cap dimissió, cap destitució, cap daltabaix. Res. Que entre els detinguts hi hagués dos militars no vol dir res. Que entre els detinguts hi hagués l’assassí confés del maulet Guillem Agulló no vol dir res. Tot s’hi val.
Llegir sencer: