SEIXANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VJR. ESCLAUS DEL FRANQUISME MAI AGENOLLATS.

Els anomenats esclaus del franquisme, milers i milers de dones i homes que van treballar per empreses lligades als colpistes, alguns des seus propietaris fins i tot van contribuir econòmicament al triomf del feixisme espanyol, són moltes vegades oblidats. Les empreses que els van explotar van créixer a l’ombra de la dictadura aprofitant-se d’aquests represaliats antifeixistes com a mà d’obra de misèria, víctimes de la fam i la malaltia.

Quan passem pel davant d’algunes infraestructures construides aquells anys, des de carreteres als famosos pantans d’en Franco, pensem en les persones que van deixar allà la seva vida. Tots els sectors de l’economia de postguerra van aprofitar-se d’unes 400.000 persones fins a l’any 1956, ferroviaries com Norte, MZA, Renfe, constructores com Entrecanales, San Román, Banús, mineres com Duro, Babero, metalúrgiques com Babcock & Wilcox o la Maquinista Terrestre, la llista segueix…. Moltes d’aquestes encara perviuen fusionades amb d’altres constituides ja en multinacionals que cotitzen a l’IBEX 35, però que continúen tenint el seu gran benefactor en l’estat espanyol, que posa en les seves mans els nostres diners i la qualitat de nostres infraestructures. Empreses que en la seva política d’esclavatge contracten subcontractes que subcontracten i al final d’aquesta cadena d’opresió es troben unes treballadores i treballadors que reben  uns sous de subsistència sense dret als seus drets. Són empreses que han viscut i viuen del poble, protegides per un estat que paga fins i tot per les obres que no fan.

Però potser entre els treballs més humiliants, que constitueix una vergonya internacional, està el Valle de los Caídos por Dios y por España, obra a la major gloria del criminal Franco, on no només els vius van patir vexacions sinó també els morts, els ossos d’aquells que van defensar la República van ser traslladats a l’abominable tomba del dictador. Una ofensa perpetúa perquè degut a l’estat d’aquesta monstruosa construcció serà en molts casos impossible retornar-los als seus familiars. L’empresa que va esclavitzar als lluitadors antifeixistes del Valle de los Caídos va ser Huarte, avui OHL, i l’any passat el govern de Navarra va concedir la medalla d’or al seu fundador Félix Huarte, que va morir el 1971.

Les actuals Acciona, ACS, OHL, ADIF i altres, alimentades de totes aquestes empreses lladres de l’alè dels represaliats, mai han reconegut el seu paper de cooperants de la repressió més obscena, la que s’enriqueix amb la tortura del treball esclau. Moltes d’aquestes persones després de passar per les seves “nòmines”, en condicions terribles, van quedar tan malmesos que van patir malalties que els van abocar a morts prematures.

Totes aquestes multinacionals segur que estan ben contentes de que es signin tractats com el TTIP o el TISA, que volen convertir treballadores i pobles en esclaus pel seu benefici. Sense drets laborals, ni socials, sense llibertats, què ens diferenciarà dels nostres avis i pares? capital humà que amb el seu sacrifici forçós van reconstruir un estat devastat per una guerra creada per l’oligarquia i l’Església contra els defensors de la República.

Dels esclaus del neoliberalisme als esclaus del franquisme dir-vos que resistirem i lluitarem pels drets de les nostres filles i fills com vosaltres ho vau fer per nosaltres.

Pels nostres drets inalienables continuem lluitant, no ens agenollem.

Empresas que solicitaron trabajadores forzados

En Franquismo y trabajo esclavo, una deuda pendiente, el investigador José Luis Gutiérrez Molina expone una relación de 90 empresas que solicitaron y les fueron concedidos penados como mano de obra forzada. Una treintena corresponden a organismos oficiales, once a la iglesia católica, ocho al Ministerio del Ejército y el resto a compañías privadas y una institución benéfica (Fundación Elorz).

Instituciones públicas que usaron presos: Secretaría General del Consejo de Estado, Astilleros de Cádiz, Consejo Superior de Protección de Menores, Sindicato Nacional del Espectáculo, Regiones Devastadas de varias provincias, gobiernos civiles, direcciones generales, ayuntamientos… además, entre otras, de la Fundación Generalísimo Franco y la Jefatura de FET de las JONS en Lérida.

La iglesia reclamó trabajadores esclavos para obras en parroquias, conventos y otros edificios de Madrid, Barcelona, Cuenca, Murcia o Valladolid. Como empresas privadas, aparecen relacionadas con la metalurgia (Múgica, Arellano y Cía., Babcock & Wilcox, La Maquinista Terrestre y Marítima,Talleres Mercier o Industrias Egaña), la minería (Carbones Asturianos,Minera Estaño Silleda, Duro Felguera, Minería Industrial Pirenaica o Minas de Sillada), la construcción (Sociedad Constructora Ferroviaria o Ibérica de Construcciones y Obras Públicas), agricultura, mecánica, zapatería, espartería y fábricas de muebles, cristal, guantes o alpargatas.

El propio autor, junto a Dolores Martínez, en El trabajo esclavo de los presos políticos del franquismo en Andalucía, repasan los campos de concentración y trabajo instalados en la región, con el número de reclusos que acogieron y las fechas en que estuvieron activos. Además, establecen un listado con la relación de obras en que intervinieron prisioneros, presos y penados en Andalucía entre 1936 y 1956. Una lista casi interminable "que no se ha estudiado a fondo".

Font: http://www.eldiario.es/andalucia/empresas-usaron-esclavos-franquismo_0_251975222.html

Testimonio de Luis Ortiz Alfau para la querella argentina. Luis de 99 años fue esclavo del franquismo y hoy en día militante activo y lúcido de la lucha por la verdad, la justicia y la reparación. Sigue trabajando diariamente en el banco de alimentos de Bilbao. 

 

 Dice Luis:

“Nos llevaron al campo de concentración de la universidad de Deusto, en Bilbao. Así que estuve en la universidad, pero no estudiando. Allí el trato era malísimo, comíamos muy malamente. Había suciedad y ratas por todos lados. No dejaban visitas y los escoltas pegaban a la gente. Además de otras humillaciones teníamos que cantar el Cara al Sol, y si no lo hacías te daban una paliza. Era un suplicio….

El 10 de julio de 1940 nos llevan al campo de concentración de Miranda de Ebro (Burgos), aun fue peor. Nos metieron en barracones y día a día iban formando los Batallones Disciplinarios. Había una gente muy mala, había dos puertas en los barracones, y allí se ponían los escoltas, y cada vez que había que salir a formar era a palos. Estábamos llenos de pulgas y piojos. El váter estaba encima del río y era muy fácil caerse.

El Batallón fue trasladado a trabajar en fortificaciones de la frontera francesa, donde trabajamos en la construcción de una carretera entre los valles de Roncal y Salazar.

Donde más hambre se pasó fue en Vidángoz. Allí vi una escena que no se me olvidará nunca, la tengo grabada. Aquel día tiraron los cocineros, que eran también presos, el hueso de una pata de ganado. En el momento que lo tiraron, uno de los presos lo cogió, y en ese momento un perro vagabundo se peleó con el hombre por el hueso y aquello fue un espectáculo lamentable, porque aquel perro era igual que si fuera un tigre. Total que le destrozó todo el brazo izquierdo. El pobre hombre sangraba…y el perro se fue con el hueso… y este hombre bajo a Pamplona, al hospital. Aquello no se me ha olvidado nunca, a veces hasta sueño con esa escena. En ningún sitio he visto pasar tanta hambre como allí. Mientras tanto uno de los militares vigilantes se gastaba parte del dinero destinado al abastecimiento en putas.

Poema extret del llibre Esclavos del franquismo en el Pirineo de Fernando Mendiola i Edurne Beaumont, tots dos membres de l'associació Memoriaren Bideak.

Demà es celebra el dia de l’orgull gay, un col·lectiu que ha patit terriblement la repressió franquista.

El 1970 es va aprovar la Ley de Peligrosidad y Rehabiltación Social  que reemplaçava l'anterior i es basava en què l'homosexualitat era una malaltia, malgrat això,  continuàvem sent considerats "peligrosos sociales". Els que eren detinguts eren internats en centres de reeducació social entre 6 mesos i cinc anys i eren, com abans,  desterrats, se’ls prohibia visitar certs llocs o establiment públics i se’ls sotmetia a vigilància.

Els homosexuals érem per a l’Estat un perill social, per a l'Església uns pecadors i per a la medicina uns malalts. Aquesta brutal pressió social portaria molts homosexuals a les consultes  de psiquiatria, on sovint eren sotmesos a sessions d'electroxoc. Aquests tractaments resultaven massa llargs i cars i aviat els metges van començar a practicar lobotomies, causant greus lesions cerebrals permanents.

Durant el franquisme les lesbianes i les dones en general mancaven per complet d'independència i drets. En aquest context la dona lesbiana va quedar condemnada a una doble invisibilitat: dona i lesbiana. Per això poques van ser  detingudes, la majoria van ser  tractades en psiquiàtrics.

Els i les transsexuals ho tenien encara més difícil, van ser els grans oblidats i oblidades, sofrint tot tipus de discriminacions, vexacions, violacions i maltractaments a les presons. Va ser l'últim col·lectiu en aconseguir la despenalització l'any 1989 amb la retirada de la figura d'"escándalo público. Malgrat la seva estigmatització des del principi els/les transsexuals van encapçalar les primeres manifestacions organitzades pel Col·lectiu LGTB. La primera el 1977 a Barcelona.

El col·lectiu de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals  va patir la presó, la intransigència de la societat,  la ineptitud d’ uns científics malalts d’homofòbia, l’exili, i una part, aquells que no van ser capaços de superar les vexacions carceràries o els oprobis socials, el suïcidi. Aquest article és un homenatge a tot ells, per restituir a les víctimes la dignitat que es mereixen i, sobretot, perquè aquestes atrocitats, que mai no haurien d’haver succeït, mai més no es repeteixin.

Extracte de l'article de la revista Retrobament: LLEI DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA ESTATAL José Benito Eres Rigueira i Fernando Sáez Jiménez 

Veritat, Justícia i Reparació pel col·lectiu LGTB.

Niños esclavos que lo fueron de dictaduras y monarquías, que probaron la libertad de la República para acabar siendo adultos esclavizados por el franquismo. El niño yuntero de Miguel Hernández.

Carne de yugo, ha nacido
más humillado que bello,
con el cuello perseguido
por el yugo para el cuello.

Nace, como la herramienta,
a los golpes destinado,
de una tierra descontenta
y un insatisfecho arado.

Entre estiércol puro y vivo
de vacas, trae a la vida
un alma color de olivo
vieja ya y encallecida.

Empieza a vivir, y empieza
a morir de punta a punta
levantando la corteza
de su madre con la yunta.

Empieza a sentir, y siente
la vida como una guerra
y a dar fatigosamente
en los huesos de la tierra.

Contar sus años no sabe,
y ya sabe que el sudor
es una corona grave
de sal para el labrador.

Trabaja, y mientras trabaja
masculinamente serio,
se unge de lluvia y se alhaja
de carne de cementerio.

A fuerza de golpes, fuerte,
y a fuerza de sol, bruñido,
con una ambición de muerte
despedaza un pan reñido.

Cada nuevo día es
más raíz, menos criatura,
que escucha bajo sus pies
la voz de la sepultura.

Y como raíz se hunde
en la tierra lentamente
para que la tierra inunde
de paz y panes su frente.

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
revuelve mi alma de encina.

Lo veo arar los rastrojos,
y devorar un mendrugo,
y declarar con los ojos
que por qué es carne de yugo.

Me da su arado en el pecho,
y su vida en la garganta,
y sufro viendo el barbecho
tan grande bajo su planta.

¿Quién salvará a este chiquillo
menor que un grano de avena?
¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?

Que salga del corazón
de los hombres jornaleros,
que antes de ser hombres son
y han sido niños yunteros.

Hernando dimisión.

La companya Paquita va tornar a cantar-nos amb la seva meravellosa veu.

L'onada de calor no ens va aturar des dels més experimentats a l'última companya vam tornar a exigir els drets de les víctimes del franquisme i la transició a la veritat, la justícia i la reparació.

També vam tornar a recollir signatures d'adhesió a la querella argentina i volem donar les gràcies a totes les persones que es van solidaritzar amb nosaltres i ens van donar ànims per a continuar lluitant.

Molta gent jove que ens ha de donar el relleu!

Crònica acte Memoriaren Bideak