Aquest mes d’octubre es compleixen 75 vergonyosos anys de l’assassinat d’estat del President de la Generalitat de Catalunya el sí Molt Honorable ciutadà Lluís Companys i Jover. En tot aquest temps ha estat la primera vegada que ha tingut una repercussió social i política a Catalunya a l’alçada de la figura del càrrec màxim electe pel poble català, que va ser el seu president i representant. Els 40 anys de democràcia segrestada per una transició marcada per la impunitat dels botxins franquistes i el lligat i ben lligat només ha deixat flors a la seva tomba i uns pocs homenatges oficials de pedra i marbre. Han estat les associacions de memòria qui han reivindicat activament el significat d’aquest assassinat i han demanat la dignificació de la seva figura a través no només de la recuperació de la veritat històrica sinó també de l’anul·lació del seu judici. No hem d’oblidar que hem hagut de patir la ignomínia de rebre com a poble el certificat de perdó de la democràcia a un president democràtic i republicà, la certificació de bona conducta, mentre es negava l’eliminació d’una tràgica obra de teatre que va ser el seu consell de guerra, com els de milers i milers de ciutadanes i ciutadans arreu de l’estat espanyol. És indecent que l’anul·lació de la seva farsa de procés l’hagi hagut de portar el seu partit a la justícia argentina en el marc de la justícia universal a l’anomenada querella argentina, com moltes companyes i companys, que després de moltes portes tancades han hagut de creuar l’oceà.
És increïble que un personatge històric del pes específic d’en Companys amb una biografia tan compromesa que el va dur a la presó per les llibertats més d’una desena de vegades, una trajectòria vital amb un final èpic que el converteix en màrtir de la República, màrtir de Catalunya, màrtir de l’antifeixisme. L’únic president assassinat pel feixisme a Europa. És imperdonable que no hagi estat més reivindicat, més honorat i més conegut pel poble de Catalunya. A qualsevol altre país democràtic això seria impensable. Un President que va ser víctima del nazisme alemany, del col·laboracionisme francès i del nacional-catolicisme espanyol. Un refugiat que va acabar afusellat tocant amb els peus la seva terra i regant-la amb la seva sang, com molts altres compatriotes tant a Montjuïc, com al Camp de la Bota, com a la muntanya de l’Oliva o als cementiris de Lleida i Girona.
Segons el diccionari la definició de refugiada és la persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n'ha hagut d'emigrar a conseqüència d'esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d'un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons. Entendre llavors que els antifeixistes, que van creuar els Pirineus fugint de les tropes colpistes, van ser refugiats és inclús exagerat perquè no és que no tinguessin els drets dels francesos, sinó que van ser tancats a camps de concentració, deportats per la força de les armes o de les mentides, treballadors forçosos que van acabar als camps d’extermini nazis, militaritzats per la força, empresonats. I encara així molts van agafar les armes per continuar lluitant contra el feixisme internacional al costat d’uns aliats que van acabar traint-los. Van ser els primers a entrar a París, van entrar a Berlín però no van tornar a creuar la frontera per alliberar l’estat espanyol del franquisme. A les portes de l’hivern, recordant l’hivern del 39, pensem en els milers de refugiats de moltes guerres, induïdes per interessos grollers, que quedaran fora dels murs de l’Europa, la que van alliberar els nostres antifeixistes. Una Europa que nega drets, que retalla, que anul·la la sobirania dels pobles i que haurà de tornar a ser alliberada per la via democràtica en nom de la justícia social i els drets humans per eradicar el feixisme i la xenofòbia.
Les paraules que conformen veritat són el camí més directe al cor i il·luminen les idees, ens fan obrir els ulls a realitats ignorades per mostrar l’ànima de persones i pobles. Som raó, raons, esperit i sentiments gràcies a les paraules que construeixen imatges que ens reflecteixen i ens comuniquen. Per això llegim poemes per tal d’honorar la figura d’en Companys: l’home del poble, l’advocat sindicalista, el periodista, el ciutadà republicà, l’amic, el pare i company, el polític d’Esquerra, el President de la Generalitat, el refugiat antifeixista, el que va estimar Catalunya fins al seu últim pensament i va morir amb el seu nom als llavis.
Poemes per un President refugiat, deportat i executat pel feixisme.
Poemes per un President refugiat, deportat i executat pel feixisme.
El President
Sobre el pit de voleiadissa blanca,
símbol de pulcritud i austeritat…
El President té la paraula franca
i un gest sensiblemente emocionat.
Un catorze d’abril, claror de festa…
Un sis d’octubre que era un plor trencat…
Un juliol encès roig de tempesta…
I el President, al mig, il·luminat!
President de cada hora i cada dia…
(Catalunya va fent la seva via
amb un pressentiment de destins grans!)
I en obrir-se els balcons d’aquesta plaça
un alenar d’història apar que passa,
si el President exclama: “Catalans!”
Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 - Barcelona, 1995)
‘Tu…’
Tu, l’home de la lluita flamejant, de l’ardida voluntat que no es torçava, com podries llanguir lluny de la teva terra?
Et cal tornar a ella per la més suprema lluita: la de la vida contra la mort, la de la mort per a una nova i immoridora vida.
‘La veu i la sang’
La seva veu ha desistit tot d’una,
la seva sang ha quallat en Déu.
Adéu la veu, adéu la sang, adéu!
Passa de sol roent a inerta lluna.
la seva sang ha quallat en Déu.
Adéu la veu, adéu la sang, adéu!
Passa de sol roent a inerta lluna.
La sang, rosa de mort, vessà i florí
en odi i solitud abandonada,
i s’estronca la font, cessa l’onada
d’una sang que enardia com el vi.
en odi i solitud abandonada,
i s’estronca la font, cessa l’onada
d’una sang que enardia com el vi.
I aquella veu, Lluís Companys ¿on era
–melodia de l’himne o del lament–
vestint el pensament ànima ardent,
tumult joiós de passió i quimera?
Aures i ocells deserten el pollanc
–melodia de l’himne o del lament–
vestint el pensament ànima ardent,
tumult joiós de passió i quimera?
Aures i ocells deserten el pollanc
destralejat adés i eixut de saba.
En Déu finí, resta, recomençava
l’altiva veu, la generosa sang.
l’altiva veu, la generosa sang.
No fou la Piadosa que s’atarda
en la suprema nit sense matí,
sinó l’àvol esclava del botxí
i bagassa del Mal, fera covarda.
en la suprema nit sense matí,
sinó l’àvol esclava del botxí
i bagassa del Mal, fera covarda.
La Pàtria –tota gent i cada llar–
sols a mitges vivent en l’esclavatge,
rebé en son cor el miserable ultratge
i s’estremí de la muntanya al mar.
sols a mitges vivent en l’esclavatge,
rebé en son cor el miserable ultratge
i s’estremí de la muntanya al mar.
I ara, Lluís Companys, augusta cendra,
en el silenci fervorós i actiu,
tu servaràs les brases del caliu
fins que l’antiga flama torni a prendre.
en el silenci fervorós i actiu,
tu servaràs les brases del caliu
fins que l’antiga flama torni a prendre.
Adéu, lívida sang, paraula llunya!
Salve, vívida sang, veu immortal!
Sembra la mort el naixement més alt
del president etern de Catalunya.
Salve, vívida sang, veu immortal!
Sembra la mort el naixement més alt
del president etern de Catalunya.
‘La fi de Lluís Companys’
Era el moment de les tenebres
quan llum no vèieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans Traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
quan llum no vèieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans Traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
–Véns i et perdem– deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira ‘Viva España!’
escopí un noi escardalenc.
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira ‘Viva España!’
escopí un noi escardalenc.
Del poble clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, president.
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, president.
La mort m’espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sina.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.
de mà cruel i tendra sina.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.
‘Al president Companys’
No digueu que ell és mort –no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit–,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.
ni el gra de blat ni el roserer florit–,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.
No digueu que ell és mort –la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit–,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.
dels homes sense rels a l’Infinit–,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.
No digueu que ell és mort –la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort–, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort–, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…
‘El senyal al pit’
Diputats de Catalunya,
els de l’antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.
els de l’antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.
Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
‘duien lo senyal en pits’.
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
‘duien lo senyal en pits’.
En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n’adona
no se sent remor ni veu.
es destaca una gran creu;
quan el poble se n’adona
no se sent remor ni veu.
Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.
En les hores de revolta
–el llevant contra el ponent–
aquest senyal guspireja
com un estel resplendent.
–el llevant contra el ponent–
aquest senyal guspireja
com un estel resplendent.
Si les quatre flames roges
parquen l’ensenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.
parquen l’ensenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.
Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.
President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t’han triat un lloc ben alt.
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t’han triat un lloc ben alt.
No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure’l bé.
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure’l bé.
Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terra i la guaites
entre clarors matinals.
et dreces a peus descalç;
petges la terra i la guaites
entre clarors matinals.
L’oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d’un màrtir antic:
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d’un màrtir antic:
–No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria…
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria…
–Trèmul, l’oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
–Per Catalunya!– tu crides
amb veu sense tremolor.
fer foc. Oh, màxim dolor!
–Per Catalunya!– tu crides
amb veu sense tremolor.
La descàrrega, impia,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s’han tancat.
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s’han tancat.
Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
duies el senyal al pit!
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
duies el senyal al pit!
‘Canto en la muerte de Luis Companys’
Cuando por la colina donde otros muertos siguen
vivos, como semillas sangrientas y enterradas
creció y creció tu sombra hasta apagar el aire
y se arrugó la forma de la almendra nevada
y se extendió tu paso como un sonido frío
que caía desde una catedral congelada,
tu corazón golpeaba las puertas más eternas:
la casa de los muertos capitanes de España.
vivos, como semillas sangrientas y enterradas
creció y creció tu sombra hasta apagar el aire
y se arrugó la forma de la almendra nevada
y se extendió tu paso como un sonido frío
que caía desde una catedral congelada,
tu corazón golpeaba las puertas más eternas:
la casa de los muertos capitanes de España.
Joven padre caído con la flor en el pecho,
con la flor en el pecho de la luz catalana,
con el clavel mojado de sangre inextinguible,
con la amapola viva sobre la luz quebrada,
tu frente ha recibido la eternidad del hombre,
entre los enterrados corazones de España.
con la flor en el pecho de la luz catalana,
con el clavel mojado de sangre inextinguible,
con la amapola viva sobre la luz quebrada,
tu frente ha recibido la eternidad del hombre,
entre los enterrados corazones de España.
Tu alma tuvo el aceite virginal de la aldea
y el áspero rocío de tu tierra dorada
y todas las raíces de Cataluña herida
recibían la sangre del manantial de tu alma,
las grutas estelares donde el mar combatido
deshace sus azules bajo la espuma brava,
y el hombre y el olivo duermen en el perfume
que dejo por la tierra tu sangre derramada.
y el áspero rocío de tu tierra dorada
y todas las raíces de Cataluña herida
recibían la sangre del manantial de tu alma,
las grutas estelares donde el mar combatido
deshace sus azules bajo la espuma brava,
y el hombre y el olivo duermen en el perfume
que dejo por la tierra tu sangre derramada.
Deja que rumbo a rumbo de Cataluña roja
y que de punta a punta de las piedras de España
paseen los claveles de tu viviente herida
y mojen los pañuelos en tu sangre sagrada,
los hijos de Castilla que no pueden llorarte
porque eres en lo eterno de piedra castellana,
las niñas de Galicia que lloran como ríos,
los niños gigantescos de la mina asturiana,
todos, los pescadores de Euzkadi, los del sur, los que tienen
otro capitán muerto que vengar en Granada,
tu patria guerrillera que escarba el territorio
encontrando los viejos manantiales de España.
y que de punta a punta de las piedras de España
paseen los claveles de tu viviente herida
y mojen los pañuelos en tu sangre sagrada,
los hijos de Castilla que no pueden llorarte
porque eres en lo eterno de piedra castellana,
las niñas de Galicia que lloran como ríos,
los niños gigantescos de la mina asturiana,
todos, los pescadores de Euzkadi, los del sur, los que tienen
otro capitán muerto que vengar en Granada,
tu patria guerrillera que escarba el territorio
encontrando los viejos manantiales de España.
Guerrilleros de todas las regiones, salud,
tocad, tocad la sangre bajo la tierra amada:
es la misma, caída por la extensión lluviosa
del norte y sobre el sur de corteza abrasada:
atacad a los mismos enemigos amargos,
levantad una sola bandera iluminada:
unidos por la sangre del capitán Companys
reunida en la tierra con la sangre de España!
tocad, tocad la sangre bajo la tierra amada:
es la misma, caída por la extensión lluviosa
del norte y sobre el sur de corteza abrasada:
atacad a los mismos enemigos amargos,
levantad una sola bandera iluminada:
unidos por la sangre del capitán Companys
reunida en la tierra con la sangre de España!
He conegut la set de les batalles
i la dolça fatiga
de l’amor.
i la dolça fatiga
de l’amor.
No em plauria morir, de vell, a dins el llit,
a casa,
bressat pel xiuxiueig,
entre plors i cortines tirades.
Entorneu-vos les flors rituals
amb el perfum de la càmfora!
Prohibit estroncar,
per mi,
la cantarella de la mainada
i els jocs, i els riures, i el vent
que juga a fet per la barana!
No m’esquivéssiu el gat
que acaricia la taula!
a casa,
bressat pel xiuxiueig,
entre plors i cortines tirades.
Entorneu-vos les flors rituals
amb el perfum de la càmfora!
Prohibit estroncar,
per mi,
la cantarella de la mainada
i els jocs, i els riures, i el vent
que juga a fet per la barana!
No m’esquivéssiu el gat
que acaricia la taula!
Deu-me la mort en un matí de sol
damunt la terra clara.
A manera de cant funeral
el crepitar de les armes
amb un coixí de fulles tèbies
sota la corba de la galta.
damunt la terra clara.
A manera de cant funeral
el crepitar de les armes
amb un coixí de fulles tèbies
sota la corba de la galta.
Recordaré les dones que he estimat
amb un enyor en la mirada pàl·lida.
Per a vosaltres, amics de la bonior
de les abelles de la parra.
I guardaria les punxes
cada atzavara.
amb un enyor en la mirada pàl·lida.
Per a vosaltres, amics de la bonior
de les abelles de la parra.
I guardaria les punxes
cada atzavara.
Oh la mort fit a fit dels assassins
amb un company vora cada espatlla!
amb un company vora cada espatlla!
Ens rajaria la sang
com de l’arbre escapçat brollaria la saba
per les ferides obertes del flanc.
L’eco sonor de la vall
engrandirà la descàrrega.
La portaria a dormir
a la falda de la muntanya.
S’enduria la llum, els colors
i la majestat de l’aigua.
com de l’arbre escapçat brollaria la saba
per les ferides obertes del flanc.
L’eco sonor de la vall
engrandirà la descàrrega.
La portaria a dormir
a la falda de la muntanya.
S’enduria la llum, els colors
i la majestat de l’aigua.
No em plauria morir, de vell, a dins el llit,
a casa, a l’alba.
Vull morir fort.
Vull morir dret, com una flama.
Voldria morir de cop
per la bandera de la Pàtria.
a casa, a l’alba.
Vull morir fort.
Vull morir dret, com una flama.
Voldria morir de cop
per la bandera de la Pàtria.
1
Els blens i la cera,
l’oli,
el cànem,
les torxes ventejades,
les llànties que es buiden,
cremen en sostres esquerdats
que el cel aduna:
ciutat ferida que reposa
en l’ossera del silenci gris,
d’esquena a la masmorra on tu,
ara imatge de la pàtria,
darrer pare de les roses,
evoques un poble absent
i el rigor, l’ordre de la infància
que un altre ordre ha pertorbat
i no anul·la.
l’oli,
el cànem,
les torxes ventejades,
les llànties que es buiden,
cremen en sostres esquerdats
que el cel aduna:
ciutat ferida que reposa
en l’ossera del silenci gris,
d’esquena a la masmorra on tu,
ara imatge de la pàtria,
darrer pare de les roses,
evoques un poble absent
i el rigor, l’ordre de la infància
que un altre ordre ha pertorbat
i no anul·la.
2
La nit s’acanya adolescent i moridora,
cap als abismes de l’alba,
cap a l’arma,
cap al jorn il·limitat en la durada
d’un símbol ignorant i segur:
demà sabrem que la mort
s’enterra en la carn d’un poble,
en la pols sense camins de la nissaga,
i que ets alt i fort:
puny que colpeja i esberla
les parets nocturnes de l’aigua
que es vessa i inunda
la llar perenne, a la intempèrie.
La nit s’acanya adolescent i moridora,
cap als abismes de l’alba,
cap a l’arma,
cap al jorn il·limitat en la durada
d’un símbol ignorant i segur:
demà sabrem que la mort
s’enterra en la carn d’un poble,
en la pols sense camins de la nissaga,
i que ets alt i fort:
puny que colpeja i esberla
les parets nocturnes de l’aigua
que es vessa i inunda
la llar perenne, a la intempèrie.
3
L’hivern inaugura una creixença
quan disposa en l’onada
el vol orb d’un ocell,
la ditada del temps
que obre solcs en la platja
i ací comença la pàtria de nou:
als peus de la roca on t’apregones,
solitari i immens
exiliat del teu exili,
cor daurat en la fita eternal
mentre dormim, hostes pairals,
i jo devallo Muntaner avall
entre cròniques cremades,
súbdit distret d’un reialme
i pont
d’una riba a l’altra: la mateixa.
L’hivern inaugura una creixença
quan disposa en l’onada
el vol orb d’un ocell,
la ditada del temps
que obre solcs en la platja
i ací comença la pàtria de nou:
als peus de la roca on t’apregones,
solitari i immens
exiliat del teu exili,
cor daurat en la fita eternal
mentre dormim, hostes pairals,
i jo devallo Muntaner avall
entre cròniques cremades,
súbdit distret d’un reialme
i pont
d’una riba a l’altra: la mateixa.
4
L’arbre es despulla en la penombra
del teu silenci darrer,
al llindar de la tomba anònima
que cercarem per restituir-te el nom
i un crit:
l’evocació d’una història, del riu,
de la font amarga i viva
sota l’enderroc d’una petjada;
els auguris del vent ja adien la cita
dels homes, del verb i del gest
recobrats en el destí d’aquesta nit
de llambordes on delira la sang avial
i la teva t’espera.
L’arbre es despulla en la penombra
del teu silenci darrer,
al llindar de la tomba anònima
que cercarem per restituir-te el nom
i un crit:
l’evocació d’una història, del riu,
de la font amarga i viva
sota l’enderroc d’una petjada;
els auguris del vent ja adien la cita
dels homes, del verb i del gest
recobrats en el destí d’aquesta nit
de llambordes on delira la sang avial
i la teva t’espera.
5
Carrers lents d’una mort clandestina,
de cent morts sense horari
i silenciades
que recordem en memorials adustos
o confegim al cap de cent anys
sota l’oli, sota la cera,
sota el cànem renovat
d’aquella matinada d’orfes,
que tu, president,
foragitaves quimeres, faccions,
i amb la mà recollida unies
la llavor de la terra, els membres d’una pausa,
i, prematur al món de la pedra,
eres encara, i cap a la llum,
l’òrbita i l’astre que la configura.
Carrers lents d’una mort clandestina,
de cent morts sense horari
i silenciades
que recordem en memorials adustos
o confegim al cap de cent anys
sota l’oli, sota la cera,
sota el cànem renovat
d’aquella matinada d’orfes,
que tu, president,
foragitaves quimeres, faccions,
i amb la mà recollida unies
la llavor de la terra, els membres d’una pausa,
i, prematur al món de la pedra,
eres encara, i cap a la llum,
l’òrbita i l’astre que la configura.
6
L’acer brilla i assistim
al procés que l’oxida
mentre l’òrgan germina en el foc
per fer-se duresa la història;
dits arreu de l’univers
que recullen la senyera invisible
i, des del broll de la carn malferida,
encenen les pinedes, la mar,
les fondalades del record,
i aïren,
cúmuls d’un cel tempestejat,
la calma de l’home.
L’acer brilla i assistim
al procés que l’oxida
mentre l’òrgan germina en el foc
per fer-se duresa la història;
dits arreu de l’univers
que recullen la senyera invisible
i, des del broll de la carn malferida,
encenen les pinedes, la mar,
les fondalades del record,
i aïren,
cúmuls d’un cel tempestejat,
la calma de l’home.
7
La ciutat de somnis i de rosada
fuig, transeünt inabastable,
cap al futur de l’octubre transitori,
cruïlla des d’ara i cota,
de totes les ombres expulsades
a una solitud irrepetible;
ens congria el consell de la terra
bastida amb horitzons de silenci,
aus desnortades per uns rumbs
que l’ala retroba sense impaciència
i reconeix, misteriosament,
en l’amplada: fins a la fita,
fins a l’origen o el gest amb què encarnes,
definitiu i compartint-lo,
l’impuls d’una llarga, implacable jornada;
som els companys d’una memòria, d’un demà,
i ara, quan llostreja, culpables i innocents,
retrobem la tomba i el bressol: aquí.
La ciutat de somnis i de rosada
fuig, transeünt inabastable,
cap al futur de l’octubre transitori,
cruïlla des d’ara i cota,
de totes les ombres expulsades
a una solitud irrepetible;
ens congria el consell de la terra
bastida amb horitzons de silenci,
aus desnortades per uns rumbs
que l’ala retroba sense impaciència
i reconeix, misteriosament,
en l’amplada: fins a la fita,
fins a l’origen o el gest amb què encarnes,
definitiu i compartint-lo,
l’impuls d’una llarga, implacable jornada;
som els companys d’una memòria, d’un demà,
i ara, quan llostreja, culpables i innocents,
retrobem la tomba i el bressol: aquí.
El teu exemple es dreça com un cim:
sentim bullir la sang dintre l’abisme,
i tot té la sortida en aquell crim,
tan odiós, dels nazis i el franquisme.
sentim bullir la sang dintre l’abisme,
i tot té la sortida en aquell crim,
tan odiós, dels nazis i el franquisme.
Però a la vida no hi ha solc prou tort
per a barrar el barranc d’aquell mal dia:
la terra venjarà la teva mort
i amb l’ombra passarà la tirania.
per a barrar el barranc d’aquell mal dia:
la terra venjarà la teva mort
i amb l’ombra passarà la tirania.
D’un mar, en surten cent. La claredat
avança. El pensament de tots empunya
la teva imatge de Llibertat,
del teu esforç pel Fur de Catalunya.
avança. El pensament de tots empunya
la teva imatge de Llibertat,
del teu esforç pel Fur de Catalunya.
Lluitem en la certesa d’ensorrar
tot imperialisme castellà!
tot imperialisme castellà!
‘Elegia a Lluís Companys’
Fa molt temps que et devem mots de comiat,
branques de llor veïnes dels teus ossos.
branques de llor veïnes dels teus ossos.
Escolta: mai ningú no m’ha dit res
de tu, ni si morires
entre vent desfermat, si et besà el sol
el cos romput, més compassiu que els homes,
o et mossegaren dents d’una alba freda
amb aigualers de plors.
Però una antiga veu dins meu murmura:
sempre és gelada l’alba de la mort,
el sol s’avergonyeix quan cacen l’home
i fuig davant de l’odi mesurat.
de tu, ni si morires
entre vent desfermat, si et besà el sol
el cos romput, més compassiu que els homes,
o et mossegaren dents d’una alba freda
amb aigualers de plors.
Però una antiga veu dins meu murmura:
sempre és gelada l’alba de la mort,
el sol s’avergonyeix quan cacen l’home
i fuig davant de l’odi mesurat.
Sé tan sols que caigueres
descalç damunt la terra que estimaves
al mur tacat de morts no decidides
per la filosa de les tres germanes.
Dintre la llarga nit d’esvanits somnis
eres un nom, eres una abatuda
fidelitat.
descalç damunt la terra que estimaves
al mur tacat de morts no decidides
per la filosa de les tres germanes.
Dintre la llarga nit d’esvanits somnis
eres un nom, eres una abatuda
fidelitat.
Amb el lli blanc de la llengua que estimen
els meus llavis de carn i els teus de cendra
ara et teixeixo aquest petit sudari
i amb un bri d’esperança
per entre els fils de l’amarga elegia
la meva sang et diu: adéu, germà.
els meus llavis de carn i els teus de cendra
ara et teixeixo aquest petit sudari
i amb un bri d’esperança
per entre els fils de l’amarga elegia
la meva sang et diu: adéu, germà.
Un home per a un poble.
Un home assassinat per la causa d’un poble
que lluita i que pateix.
Un home assassinat per la causa d’un poble
que lluita i que pateix.
La tardor ha arribat trenta vegades
d’ençà d’aquell quinze d’octubre
a Montjuïc, i cada any, cada any
el nostre poble ha recordat.
d’ençà d’aquell quinze d’octubre
a Montjuïc, i cada any, cada any
el nostre poble ha recordat.
I avui els més joves podem dir-vos, honorable
president, que hem fet nostra del tot
la lluita que menàveu per la dignitat
del poble, i que us portà a la mort.
president, que hem fet nostra del tot
la lluita que menàveu per la dignitat
del poble, i que us portà a la mort.
Descalç i amb tot l’orgull. Fèieu adéu per últim cop
a Catalunya, i coneguéreu el dolor de l’afusellament.
(Els ulls plorosos dels germans. Repic de mil
campanes foses. Silenci mortal de veus d’abans.
La terra ocupada clama pel redreçament.)
a Catalunya, i coneguéreu el dolor de l’afusellament.
(Els ulls plorosos dels germans. Repic de mil
campanes foses. Silenci mortal de veus d’abans.
La terra ocupada clama pel redreçament.)
Però la nit s’escola lentament, i avui un nou esclat
de voluntats guanya terreny entre
les runes de l’ahir, per construir el futur,
l’ordre novell que perseguíeu.
de voluntats guanya terreny entre
les runes de l’ahir, per construir el futur,
l’ordre novell que perseguíeu.
Nosaltres mirarem, per bé de tots, sempre endavant,
i plantarem nova bandera al cim més alt
d’una pàtria que ens espera.
Però avui, quinze d’octubre, ens aturem
per girar els ulls endins trenta anys,
i recordant el vostre excels darrer moment
se’ns enforteix la fe i amb avidesa us saludem,
honorable president Lluís Companys,
assassinat covardament per l’enemic armat
del nostre poble, caigut amb el posat
d’home valent i ferm i noble.
i plantarem nova bandera al cim més alt
d’una pàtria que ens espera.
Però avui, quinze d’octubre, ens aturem
per girar els ulls endins trenta anys,
i recordant el vostre excels darrer moment
se’ns enforteix la fe i amb avidesa us saludem,
honorable president Lluís Companys,
assassinat covardament per l’enemic armat
del nostre poble, caigut amb el posat
d’home valent i ferm i noble.
Pels camins del firmament hi ha una frisança;
jo, l'encerto a descobrir des del meu jaç.
Van les boires rodolant d'esgarrifança...
un piquet i un condemnat, molt lents avança:
-País meu; ets mut i las?...
Quan els fets d'octubre de 1934, el president Lluís Companys va ser tancat al penal de Cadis. La Conxita li va enviar un poema i Companys li va respondre iniciant una correspondència. El president tancava les seves cartes amb un "Estima Catalunya". Quan va ser amnistiat gràcies a la victòria del Front Popular, aprofitant un homenatge a Macià, la Conxita es va presentar davant de Companys i es va identificar. El president li va donar un petó i la Conxita li va demanar un record seu. En Companys es va treure el mocador de l'americana i el va donar a la noia: "Guarda'l i estima'l sempre... i estima Catalunya".
Fragment del poema que li va enviar la Conxita a Companys el 1934.
I he vist unes cares tristes
d'uns homes molt honrats que,
per defensar un poble,
estaven allí tancats,
i la claror tafanera,
per satisfer sos afanys,
ha descobert que allí hi havia
el president Lluís Companys.
¿Has entrado en los ojos de un refugiado?
¿Has visto las puertas del desánimo?
¿Has ido descalzo por los pasillos del dolor
que se abre en sus cabezas?
¿Has visto la larga fila de la desgracia
caminar desde el horror hacia lo incierto?
¿Sabes que mi padre es palestino?
¿Sabes que mi padre es refugiado?
¿Has dejado tu infancia y tu adolescencia
en un lugar para ir a buscarte lejos de quien fuiste?
¿Has visto la piel de Europa cubierta de blindajes,
sus fronteras cayendo sobre el corazón
de los niños de la guerra,
de los padres más rotos del mundo?
¿Te das cuenta de esas vallas
que frenan el destino de quien
nació con menos suerte que nosotros?
¿Sabes si las hormigas de esperanza
pueden con las ballenas de tristeza de sus hombros?
¿Has visto las maletas llenas de nada
de quien deja atrás su vida para siempre?
¿Has ido a tientas por un mundo ciego
que no recuerda que tú y yo fuimos ellos no hace mucho?
¿Has visto los pies y los omóplatos
de quien oye el ruido de las bombas a su espalda?
¿Y el lujo en las tiendas de campaña?
¿Lo has visto? ¿De verdad?
¿Has visto a los gobiernos sortearse
el porvenir de los más tristes del mundo?
¿Y la realidad reducida a sucias cifras,
la inhumanidad de la burocracia?
¿Y viste a este planeta
permitiendo la carnicería que trajo estos lodos,
el doble rasero que hay en cada guerra?
¿Has visto eso?
¿Todo ese dolor?
¿Y no has visto a tus hijos en los ojos de esos niños?
LOS REFUGIADOS
Como si nadie oyese en la cripta del corazón las espinas del pájaro de la barbarie, nadie es nadie. Nadie el senador de los tirantes elásticos. Usted es nadie, sombrero de las recepciones, y vos pamela de la medusa, vuesa merced con esquivos ojos de alguna clase en trato de plata. Nadie en la multiplicación son hoy los felices, y nadie el giróvago antílope que danza en los subterráneos. Yo soy nadie. Tú, la vocalista en la boca moderna de nadie, poesía, oca viuda de los quitasoles, linterna de los espías tras la limusina de los ataúdes.
A qué viene eso de la mancha de los espíritus, a cuento de qué decir ahora que tras esta compuerta aúllan en las bandejas los ojos del refugiado. Dicho así el placer y la copa de hielo son corrupción en los recintos de música, fechas en la memoria de la fatalidad.
Algún día lo que ahora escribo será inteligible. Algún día, en el perímetro de las cosas sabidas, la época de los sufrimientos que hicieron visible el mercado de las heridas, será entendida como edad de una sábana rota, órbita de nuestra desnudez recubierta de insectos como lengua de gran pez moribundo.
Cuando nadie sea ya nadie en la dentadura fósil del universo, y nadie, es decir, nosotros, los rumiantes en el dolor de los sobrevivientes hayamos arrancado de raíz la palabra destino para referirnos a la compasión, hayamos enterrado los cargamentos de misericordia y las heces de hiena, hayamos aceptado la infamia como conducta de época. Cuando nadie sea ya nadie y no haya huellas de nadie ni frutos de nadie en los mercados del pensamiento, esto se olvidará, esto también ha de ser olvidado por el micrófono aéreo de lo que anda en el cosmos, y la podredumbre de nuestro silencio y la bisutería de los diplomáticos alrededor de las fosas comunes.
Nadie es nadie, escritura de las elocuentes cifras que suman dolor al oprobio, cinta azul de los legajos de la minuciosidad. Nadie es nadie bajo la lente de los archiveros. Nadie con su puñado de tierra, el oferente y el lúcido, el préstamo de jerarca invisible en nosotros, huyendo en el taxi de la conciencia de las columnas de humo.
Para qué sirves entonces poesía de las hojas incendiadas por las pavesas de la justicia, vieja poesía de los herbolarios, mostaza de los cónsules que predicaron el amanecer. Hacia dónde, hacia quién, venerable Withman, junto al apacible río de los pensamientos sagrados sumerge la mujer su criatura en el agua antes de la incineración.
Como si nadie oyese las espinas del pájaro de la barbarie, parece ser que aquí nadie es nadie. Nadie el silencio y su caldero de cal sobre los desaparecidos. Codicia, eso dice aquí la palabra codicia.
Informació sobre Lluís Companys
CRAI Biblioteca Pavelló de la República Documentació d'Arxiu Relacionada amb Lluís Companys i Jover
Associació Memòria i Història de Manresa
Sentència de mort de Lluís Companys
Part del recull de poemes sobre Companys: Vilaweb
Galeria fotogràfica de l'acte
Continuem amb les lectures de les històries de les nostres víctimes més properes assassinades el mes de les nostres concentracions. Aquesta vegada recordarem a les de setembre també.
Cipriano Martos Jiménez
Tota la seva història al següent link: http://ciprianomartosjimenezinmemoriam.blogspot.com.es/
El seu germà Antonio busca justícia com a querellant a la Causa oberta a l'Argentina i es concentra cada mes amb la resta de companyes i companys exigint veritat i reparació.
Justo Moure Giráldez
So tiña 27 anos e tres fillos moi pequenos cando me asasinaron. Chámome JUSTO MOURE GIRÁLDEZ. O meu delito para os golpistas ser tenente de alcalde polo partido socialista en A Cañiza, Pontevedra. Eu non entendín nada o día que ingresei na cadea, non entendín nada o día do meu xuízo, non entendín nada a tarde do 31 de outubro de 1936 cando fun fusilado xunto os meus compañeiros Antonio, Tirso e Xesús no Castro de Vigo. Non entendín nada porque simplemente era inocente. Fun xulgado polos culpables de roubarnos a democracia pola forza do terror.
Eles nunca foron xulgados polos seus crimes e a farsa de xuízo que me fixeron aínda non foi anulado. Ata cando?
Més informació: http://canizarepublicana.blogspot.com.es/
I com tots els mesos d'octubre recordem, honorem i agraïm de tot cor el sacrifici i la generositat dels lluitadors per la llibertat i contra el feixisme vinguts d'arreu del món de manera solidària i desinteressada per alliberar-nos de les urpes dels colpistes. Glòria a les Brigades Internacionals.
Eles nunca foron xulgados polos seus crimes e a farsa de xuízo que me fixeron aínda non foi anulado. Ata cando?
Més informació: http://canizarepublicana.blogspot.com.es/
I com tots els mesos d'octubre recordem, honorem i agraïm de tot cor el sacrifici i la generositat dels lluitadors per la llibertat i contra el feixisme vinguts d'arreu del món de manera solidària i desinteressada per alliberar-nos de les urpes dels colpistes. Glòria a les Brigades Internacionals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada