diumenge, 31 de gener de 2016

SEIXANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ELS PAPERS DE SALAMANCA, MÉS QUE UNS PAPERS.



Vam acabar el 2015 amb una declaració institucional del Parlament de Castella-Lleó aprovada per totes les forces que el conformen, esquerra inclosa, on es podia llegir frases com "nuestro firme apoyo a la integridad del Archivo de la Guerra Civil Española y la necesidad de cumplir las leyes y las resoluciones judiciales". Ens fa pena que des de certes posicions i en aquest punt del camí es defensi la integritat d’un arxiu fill de l’espoli i pare de la repressió.  Ha estat una llarga lluita de la Comissió de la Dignitat, amb un ampli suport social, que encara no ha acabat, que va fer possible el retorn d’uns documents als seus legítims propietaris, particulars, entitats i institucions privades i públiques de Catalunya. Una qüestió de seny i de justícia que no pot ser esmenada en nom d’una integritat, que si es tingués integritat no es plantejaria. 





















A la portada del llibre “Els papers de Salamanca” del nostre company Josep Cruanyes es pot llegir el següent:

“El segon acte ominós es produí quan Salamanca, com a capital franquista, va acollir al seu si la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos (DERD), organisme de l’administració que va formar part de la gran operació repressiva genocida que va dur a terme el règim. Un gran aparell que va significar la proscripció, la presó i, en molts casos, la mort de milers de ciutadans i ciutadanes pel sol fet de no combregar amb el model ideològic i d’estat del franquisme. Aquest acte no fou d’un dia, sinó que no es clogué mentre durà el franquisme. Fou un dels actes del genocidi feixista d’Europa.”



És un fet que aquest arxiu neix com a registre d’extermini del dissident, pensat com a un centre d’informació on s’havien de demanar informes de tot aquell sospitós de desafecció o sotmès a consell de guerra per agreujar les seves penes i multiplicar les condemnes a mort. De fet el seu director Marcelino Ulibarri no va quedar totalment satisfet amb aquesta tasca, pensava que amb més personal i mitjans s’haurien aprofitat millor les tones de documents, llibres, material gràfic i fílmic, banderes, quadres i objectes personals en la tasca d’eliminació de rojos, maçons, separatistes, sense déu o amb el déu equivocat. Un material que va ser el substrat del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, nou tribunal de la inquisició. Entenem que reclamar la unitat d’aquest arxiu que roman al mateix lloc d’ençà que es va crear el 1937 la Oficina de Investigación y Propaganda Anticomunista i més tard la DERD com es pot llegir a la pàgina del Ministeri de Cultura que sense cap vergonya diu: “Su ubicación en Salamanca se debe a que durante los primeros años del conflicto en esta ciudad fijó su sede el Cuartel General de Franco, en cuyo seno surgieron diversos organismos encargados de acumular información sobre el enemigo, gérmenes de lo que hoy es el Centro”. Nosaltres entenem que per sobre del dret de les víctimes individuals i col·lectives no pot exposar-se l’argument de la unitat, és com a mínim pels amants de la correcció política poc ètic i menys estètic en estat de democràcia. 



D’aquest mateix llibre recollim una declaració de Serrano Súñer posterior a l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona el 26 de gener de 1939, complim altre aniversari més sense justícia:

He visitado Barcelona, todo cuanto allí he visto me ha producido una viva emoción. La ciudad está absolutamente bolchevizada. La labor de descomposición es absoluta. No nos debemos hacer ilusiones a pesar de la entusiasta acogida dispensada por la población a nuestras tropas. En Barcelona han ahogado los rojos el espíritu español. El pueblo, cuya actividad yo mismo he podido comprobar, está enfermo moral y políticamente.

I ens van tractar en conseqüència, essent Catalunya la més espoliada, els seus ciutadans i ciutadanes, associacions, partits polítics, lògies, institucions religioses no catòliques, empreses, llibreries, editorials, administracions. Aquí és on la logística de la DERD va comptar amb més mitjans i va ser més eficient per a controlar repressivament un poble català malalt de llibertats, cultura i drets.

Per defensar la dignitat provada de la legalitat que representava el poble de Catalunya resistent i lluitador, víctima del feixisme espanyol, i per denunciar els crims que va cometre el franquisme contra totes i tots els antifeixistes tornem a exigir veritat, justícia i reparació.




  

 El company Josep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat


Declaració de la Comissió de la Dignitat davant l’acord unànime dels grups parlamentaris de les Corts de Castella i Lleó sobre els papers de Salamanca retornats a Catalunya.

  La Comissió de la Dignitat  davant l’acord unànime de tots els partits de les Corts de Castella i Lleó PP, PSOE, Podemos, Ciutadans i el Grup Mixt, dins del qual hi ha IU-Equo s’adreçarà a tots ells per a informar-los de la situació real del retorn dels documents a Catalunya i a les entitats i particulars de la resta de l’Estat.

 1.- No hi ha documents retornats indegudament. El procés ha estat llarg i no s’ha retornat cap document que no l’hagi aprovat la Comissió mixta. I si n’hi ha hagut algun ha estat retornat immediatament  en el procés normal que han dut a terme els tècnics d’ambdues institucions.

 2.- Denunciem que la llei del retorn dels papers reconeixia el drets dels ciutadans, entitats, partits  i sindicats de tots els territoris de la resta de l’estat a recuperar els documents que se’ls hagués espoliat. Dret que els va ser negat pel Ministeri en publicar un decret el 2008 que sense donar cap mena d’informació ni fer-ne difusió exigia que els ciutadans diguessin quina documentació se’ls havia espoliat, quan la immensa majoria dels afectats ignora que hi tingui documents. Fruit d’aquesta actitud només una família, la de Gonzalo de Reparaz va reclamar els documents del seu arxiu familiar i encara el Ministeri els el va denegar i ara el recurs està pendent de la decisió del tribunal Suprem.

 3.- Encoratgem als grups parlamentaris de Castella i Lleó a demanar al Ministeri de cultura que satisfaci el dret dels ciutadans a recuperar els seus arxiu familiars i institucionals espoliats i  obrir un nou termini per a fer les peticions, fent-ne difusió i donant informació dels noms de les persones, entitats, partits i sindicats que hi tenen documents al fons de Salamanca per tal que puguin recuperar-los.

 4.- Denunciem que el procés de retorn no s’ha conclòs ja que en la darrera transferència el 2014 el Ministeri va retenir una part important dels lligalls, cartell i banderes que la Comissió mixta Ministeri Generalitat havia acordat transferir i s’havia digitalitzat.

 5.- Fins que no es transfereixi aquesta documentació no es podrà concloure tot el procés de publicitat i fer les gestions per a localitzat els titulars per a poder fer-ne la restitució, com s’està duent a terme actualment per part de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

 6.- Denunciem que manca també el retorn a la Generalitat de documentació de Justícia i d’Ordre públic que el Ministeri es nega a retornar.

 7.- També manca el retorn de documentació dels arxius institucionals de quaranta una ciutats i pobles de Catalunya entre les que hi ha Barcelona, Tarragona, Valls, Reus o Igualada.

 8.- Tampoc s’ha retornat la documentació de l’arxiu institucional de la Generalitat que tenia el 1940 a la seu de París que no va ser requisada pels franquistes si no per la gestapo alemanya i que la va lliurar a l’ambaixada espanyola, tancant així un crim nazi contra la Generalitat que  també comportà la detenció deportació a Espanya del president Companys.

 Els informarem de tots aquests fets, ja que la situació és ben diferent del que sembla desprendre’s d’aquest acord i oferim el nostre ajut a les entitats i particulars per a col·laborar a que es restitueixi a tothom el fruït d’aquell espoli, ja que el fons de Salamanca no és cap Arxiu General de la Guerra Civil si no les escorrialles de les del prop del miler de tones de documents d’arreu de l’estat, que es van dur a Salamanca per tal de confeccionar un gran fitxer de tres milions de fitxes com a suport de la repressió sistemàtica del franquisme.

          Barcelona el 22 de desembre de 2015




Josep Cruanyes també ens va parlar de la decisió de l'Ajuntament de Barcelona presa divendres passat que recull aquesta notícia:


ERC-Barcelona ha defensat instar a que el govern de l’Ajuntament executi, amb tot el rigor procedimental però també amb tota la contundència, la declaració institucional aprovada pel plenari municipal el 25 de juliol de 2012, on s’exigia la immediata restitució de tota la documentació propietat dels ajuntaments de Barcelona, Gandesa, Igualada, Moià, Reus, Sant Joan les Fonts, Sort, Tarragona, Valls i Vic entre molts d’altres, que encara està retinguda a l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca.

  
 La proposta demana una execució que hauria de produir-se mitjançant la interposició d’una reclamació administrativa formal. I si no es retorna, formular un recurs contenciós, conjuntament amb la resta d’ajuntament afectats i la Generalitat de Catalunya, contra el Ministeri de Cultura.


El prec neix després que el ple de les Corts de Castella i Lleó, en sessió celebrada el 22 de desembre de 2015, a proposta de tots els grups parlamentaris d’aquella cambra, va aprovar una declaració institucional, redactada amb notable prepotència, exigint que “la Generalidad de Cataluña devuelva todos los documentos y otros efectos que mantiene indebidamente en su poder” a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola, amb seu a Salamanca.  Notícia Directe.cat.





En aquesta llista es pot veure que l’espoli era organitzat, premeditat, sistematitzat i general. Objectius de la requisa:



1-    Locales oficiales del gobierno rojo, Ministerios, Consejerías, Ayuntamientos, Juzgados, Cárceles, Comités, Aduanas, Correos, Telégrafos, etc.
2-    Locales de las Organizaciones políticas, partidos, Sindicatos, y demás lugares afines, Centros culturales, Amigos de la URSS, etc.
3-    Locales ocupados por el ejército rojo, Estados mayores, oficinas de los distintos cuerpos, hospitales, etc.
4-    Locales ocupados por organismos rusos, Embajada, Consulado, estado mayor, residencia particular, etc.
5-    Cines (para películas rojas) y casa de fotografía. (En éstas se encuentran fotos de pasaporte de los milicianos y afiliados, fotos de manifestaciones desfiles, de personas asesinadas, etc.
6-    Librerias, Editoriales, redacciones de Periódicos, etc.
7-    Domicilios particulares de los jefes y dirigentes, etc.
8-    Demás domicilios que por los informes que en la plaza se reciban, sea de interés registrar.
El director de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos destacava que aquesta tasca, en referència a la requisa de les publicacions era necessària per conèixer “los antecedentes, hechos, circunstancias y estado psicológico que hicieron absolutamente preciso para la salvación de la Patria y para su continuidad digna en la Historia, del glorioso Movimiento Libertador” i justificar el cop d’estat contra la legalitat republicana.




La por a la cultura i l’educació era l’argument perfecte per destruir milers de llibres més enllà del seu contingut polític, així les biblioteques van ser objectius militars, bombardejades, cremades i espoliades. Més de setanta tones de llibres van ser convertides en pasta de paper en els mesos que la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos va estar a Catalunya robant els papers que van acabar a Salamanca. Texto ilustrativo:




Altre poema que parla també d’aquesta destrucció:

Pasaron las alas negras.
Otro objetivo encontraron:
ésta es la Biblioteca,
donde salen hombres sabios,
y allí dejan caer sus bombas
las alas negras del fascio.
Ya no hay biblioteca.
Las alas negras pasaron.
Está convertida en ruinas;
donde se hacían los sabios,
la casa de hombres ilustres,
el fascismo la ha destrozado



Llegirem l’himne de l’Escola Nova Unificada Institució creada per decret de 27 de juliol de 1936 a Barcelona amb la finalitat d’iniciar una escola nova, única, gratuïta, laica, amb coeducació i en llengua catalana, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana. Dissolta el febrer de 1939 amb l’ocupació de Catalunya per les tropes feixistes, aquest projecte era més perillós que les bales pel feixisme. Aquest himne ha estat extret de la documentació publicada per Memòria.cat retornada de l’Arxiu d’Àvila.









































També van robar cartes d’amor com la que llegirem a continuació. Unes cartes que mai van poder llegir plegats els seus protagonistes perquè no van ser retornades fins al passat desembre. Les va descobrir l’historiador Joaquim Eloy al 2004 en una capsa a l’Arxiu de Salamanca dins d’una cartera d’home de color verd. Eren les cartes que la Rosa va enviar al Jacinto quan tots dos tenien 20 anys i ell lluitava al front l’any 1937. La Rosa no sabia escriure i dictava les cartes, però en sabia molt de cosir i les personalitzava brodant-les, aquesta amb un cor i unes flors. La història de la Rosa i el Jacinto va acabar amb una retrobada i un llarg matrimoni, 55 anys plegats. El 2005 els seus fills van viatjar a Salamanca i van poder veure les cartes de la seva mare, les van llegir amb gran emoció mentre eren custodiats per personal de l’Arxiu i un guàrdia jurat. Van haver de deixar-les allà en aquell moment però ara ja són a les seves mans.

Carta de la Rosa al seu amor Jacinto.



 Hace muchos días que no podemos saber nada de ti y yo con esto, yo paso mucha pena, no puedo estar ni un solo momento alegre al ver que tengo que estar tantos días sin saber nada de mi amor. Jacinto mío, si alguna vez se retrasan mis cartas tú me escribes una tarjeta tan solo para saber que estás bien, ahora mismo hacía muchos días que no sabía nada de ti y el día 20 recibí tu muy apreciada carta que el mismo día te contesté a ver si la recibirás. Yo cuando recibo noticias tuyas tengo una grandísima alegría, no te lo puedes ni figurartelo porque Jacinto de mi alma este pensamiento sale de mi corazón, es el primer que recibes guardalo en tu corazón y nunca más me olvides. Amor mío este pensamiento es todo mi amor y mi estimación porque veas que te amo más que a mi vida. Este pensamiento Jacinto mío guardalo bien en tu corazón, piensa que es de la Rosa que más te estima de la vida.
























Poema d’en David Jou de l’11 de juny de 2002 que va ser llegit a l’acte que el 15 d’octubre del mateix any es va organitzar sota el títol “Diguem no a la foscor del neofranquisme” a la plaça del Rei.




ARXIUS CATALANS A SALAMANCA

És el seu món, què hi voleu fer:
la supèrbia i el derecho de conquista.
Estimen la memòria de les guerres
-què haurien estat sense les guerres,
sense caudillos i conquistadores,
sense robar tant d'or d'Amèrica del Sud
i dilapidar-lo en guerres i més guerres,
sense levantamientos, pronunciamientos,
alzamientos,
gloriosos movimientos i cruzadas nacionales?

És el seu món, el món d'aquesta gent
tan ufana i tan superba:
no volen el saber sinó el poder,
però no el poder com a servei: la xuleria del poder,
la petulància i l'arrogància del poder,
la vanitat i la supèrbia del poder.
Els agrada això:
líders inflats d'orgull i fatuïtat
que menyspreïn amb desdeny la conversa i el diàleg;
són feliços així, exulten així,
en l'orgull, los huevos, los decretos,
l'ordeno y mando.

Per això, i no per altra cosa,
fan avui el seu tresor d'aquests papers
que no llegiran mai, que no entendran mai,
perquè mai no han entès ni respectat
la llengua en què un dia aquí els vàrem escriure.

I tant com estimo Salamanca,
els seus immensos monuments,
la seva història literària,
els escrits de Fray Luis, de Quevedo, d'Unamuno,
els bons records d'estones màgiques!
No vulgueu, amics de Salamanca,
perpetuar aquesta vergonya d'uns arxius
que ben mirat ni us van ni us venen,
robats a punta d'arma en una de les guerres
més innobles de la innoble vergonya de les guerres:
si voleu tenir el saber i explorar a fons la història,

torneu l'original, en teniu prou amb la còpia.




Gràcies a totes les persones que van signar l'adhesió de suport a la querella argentina i vant tenir paciència per a fer una cua solidària que ens omple d'esperança.




Signants d'aquí, d'allà, d'arreu del món, anònims i coneguts com l'Eliseu Climent, però tots defensors dels drets humans per a les víctimes del franquisme.





Gràcies a tots els ulls atents que com a cada concentració es fixen en la nostra exposició de víctimes i llegeixen atents les seves històries, d'homes i dones que van perdre la vida en mans del feixisme i van donar-ho tot pels seus ideals i per la llibertat.


I gràcies a totes les companyes i companys que durant aquests quasi set anys han fet possible aquesta reivindicació de veritat, justícia i reparació i que ben segur restarem el temps que calgui fins que aquestes exigències siguin complides. És de justícia!