Quantes companyes i companys,
quantes mares i pares, àvies i avis s’han vist emmirallats en les imatges de
refugiats que ens han servit a l’hora dels àpats. Persones amuntegades en un
vagó de tren, fileres de caminants esgotats, nens ofegats a les platges,
rostres darrera els filferros,
imatges que colpeixen a molts, però que ja han oblidat quan arriben les
notícies esportives. Però aquelles que van passar pel dur tràngol de fugir del
feixisme travessant una frontera, per acabar envoltades d’una guàrdia armada,
aquelles no obliden.
Quan ens preguntàvem com era possible que es mirés cap a una altra banda quan les nostres refugiades patien i morien als diferents camps, quina resposta ens hem de donar ara quan els que caminen sobre la terra glaçada són altres? La resposta és que els mecanismes continuen sent els mateixos, la inoculació de la por en la possible població receptora. Als nostres antifeixistes, que viatjaven a exilis incerts i foscos, els aixecaven la roba per veure si portaven cua com si fossin dimonis vermells, com a conseqüència de la propaganda escampada entre una opinió pública poruga. Ara la por és al terrorisme i a la pèrdua del benestar social retallat sense descans pel neoliberalisme i el neofeixisme que sacseja Europa. És més fàcil criminalitzar el feble que enfrontar-se al poder que rescata empreses i desnona persones. Aquesta Europa té un rostre massa dur i per les esquerdes del seu maquillatge socialdemòcrata deixa veure la seva autèntica fesomia, la d’escorçadora de drets conquerits amb les lluites i els sacrificis de generacions.
Cada dia ens sorprenem més de la
claredat amb la qual ens exposen missatges abans políticament incorrectes,
abans veritables escàndols i que ara l’opinió pública digereix complaent. Ja
s’han oblidat d’un passat no tan llunyà on el feixisme, nacionalsocialisme,
nacionalcatolicisme, el salazarisme, les dictadures de coronels … eren
condemnades pels que ara s’afegeixen a moviments com Pegida, el Front Nacional,
el PPD, Alba Daurada, Partits per la Llibertat…. Ara les propostes d’aquells
països, que hem envejat per les
seves polítiques socials i que sempre hem posat com a exemple i on han crescut
les posicions i els partits clarament feixistes i xenòfobs, són increïbles:
robar per llei els refugiats les seves pertinences quan arriben a les seves
fronteres. Ara la Marsellesa,
cantada en tots els idiomes com a símbol de conquesta de llibertats, cantada pels
defensors de la legalitat republicana mentre cridaven els lemes de la seva
revolució, igualtat, fraternitat, llibertat és segrestada pels feixistes de Le
Pen.
Mentrestant la gent fuig de la
guerra i de la mort, masses humanes recorren un exili sense veure el final,
conviuen amb el fred, la malaltia, la gana entre la indiferència de governs de
tots els colors, que al final per a totes les refugiades és el mateix. Persones
de totes les edats, nenes i nens que han d’aprendre molt aviat que els drets
humans són paraules sobre un paper i no una realitat per a tothom. Nosaltres ja
ho sabem, fa molt de temps que lluitem per la veritat, la justícia i la
reparació de totes les víctimes del feixisme, per aquelles que van patir i
morir de fred, malaltia i fam confinades en camps de concentració, moltes en
camps d’extermini. Davant del perill que suposa la indiferència, ens hauríem de
preguntar: i si fóssim nosaltres, altre cop?
L'exili de Miquel Martí i Pol
Viento del exilio de Mario Benedetti
Un viento misionero sacude las persianas
no sé qué jueves trae
no sé qué noche lleva
ni siquiera el dialecto que propone
creo reconocer endechas rotas
trocitos de hurras
y batir de palmas
pero todo se mezcla en un aullido
que también puede ser deleite o salmo
el viento bate franjas de aluminio
llega de no sé dónde a no sé dónde
y en ese rumbo enigma soy apenas
una escala precaria y momentánea
no abro hospitalidad
no ofrezco resistencia
simplemente lo escucho
arrinconado
mientras en el recinto vuelan nombres
papeles y cenizas
después se posarán en su baldosa
en su alegre centímetro
en su lástima
ahora vuelan cómo barriletes
como murciélagos como hojas
lo curioso lo absurdo es que a pesar
de que aguardo mensajes y pregones
de todas las memorias y de todos
los puntos cardinales
lo raro lo increíble es que a pesar
de mi desamparada expectativa
no sé qué dice el viento del exilio.
Infant de Beirut de Lluís Llach
No sé prou bé si era tristesa
o el dolor antic d'uns ulls d'infant.
Però, per un moment, del món va ser el retrat
aquella imatge d'un infant de Beirut.
El fràgil braç, tendra tragèdia
brandant fusell; mort i bandera.
El cos menut i bru perdent-se en la ciutat,
un nínxol anònim per l'infant de Beirut.
Al cel hi té els Déus del "napalm"
i el tro infernal d'ocells de plata,
en l'horitzó, només l'exili sempre amarg,
bressol i tomba per a un infant de Beirut.
Morir a Beirut, morir a Mathausen,
el mateix foc en temps distants,
mirall glaçat d'un món on ja ningú respon
als ulls immòbils d'un infant de Beirut.
Exilio de Pablo Neruda
Entre castillos de piedra cansada,
calles de Praga bella,
sonrisas y abedules siberianos,
Capri, fuego en el mar, aroma
de romero amargo
y el último, el amor,
el esencial amor se unió a mi vida
en la paz generosa,
mientras tanto,
entre una mano y otra mano amiga
se iba cavando un agujero oscuro
en la piedra de mi alma
y allí mi patria ardía
llamándome, esperándome, incitándome
a ser, a preservar, a padecer.
El destierro es redondo:
un círculo, un anillo:
le dan vuelta tus pies, cruzas la tierra,
no es tu tierra,
te despierta la luz, y no es tu luz,
la noche llega: faltan tus estrellas,
hallas hermanos: pero no es tu sangre.
eres como un fantasma avergonzado
de no amar más que a los que tanto te aman,
y aún es tan extraño que te falten
las hostiles espinas de tu patria,
el ronco desamparo de tu pueblo,
los asuntos amargos que te esperan
y que te ladrarán desde la puerta.
Pero con corazón irremediable
recordé cada signo innecesario
como si sólo deliciosa miel
se anidara en el árbol de mi tierra
y esperé en cada pájaro
el más remoto trino,
el que me despertó desde la infancia
bajo la luz mojada.
Me pareció mejor la tierra pobre
de mi país, el cráter, las arenas,
el rostro mineral de los desiertos
que la copa de luz que me brindaron.
Me sentí solo en el jardín, perdido:
fui un rústico enemigo de la estatua,
de lo que muchos siglos decidieron
entre abejas de plata y simetría.
Destierros! La distancia
se hace espesa,
respiramos el aire por la herida:
vivir es un precepto obligatorio.
Así es de injusta el alma sin raíces:
Rechaza la belleza que le ofrecen:
Busca su desdichado territorio:
Y sólo allí el martirio o el sosiego.
Lo que dejé por ti de Rafael Alberti
Dejé por ti mis bosques, mi perdida
arboleda, mis perros desvelados,
mis capitales años desterrados
hasta casi el invierno de la vida.
Dejé un temblor, dejé una sacudida,
un resplandor de fuegos no apagados,
dejé mi sombra en los desesperados
ojos sangrantes de la despedida.
Dejé palomas tristes junto a un río,
caballos sobre el sol de las arenas,
dejé de oler la mar, dejé de verte.
Dejé por ti todo lo que era mío.
Dame tú, Roma, a cambio de mis penas,
tanto como dejé para tenerte.
(Roma, peligro para caminantes, 1964-67)
FA MAL de Antònia Lladonet, poema dedicat als refugiats
sirians.
Fa mal, sí, molt de mal...
Són escenes que no gosam
ni mirar, el pitjor destí per a
uns infants innocents, d'humil
mirada perduda en els vents.
Fa mal, sí, molt de mal...
Un mal infinit que t'estreny
el cor i et remou les entranyes.
Un mal que no hem hagut de patir;
només ells saben el que és
viure així.
Fa mal, sí, molt de mal...
Veure innocències menudes
sense alegria, sense ajuda, sense res.
Només per haver nascut en un món
mal repartit, en un món que no sent,
en un món que dorm panxa plena i
amb els ulls tancats al patiment aliè.
Fa mal, sí, molt de mal...
Refugiats que cerquen sobreviure entre
lleons i feres terribles, entre la natura
banyada d'una mar salvatge que engoleix
sense intenció, però també sense contemplació.
Fa mal, sí, molt de mal...
...i impotència.
Podries de Joana Raspall
Si haguessis nascut
En una altra terra,
Podries ser blanc,
Podries ser negre...
Un altre país
Fora casa teva,
I diries "sí"
En un altra llengua.
T'hauries criat
D'una altra manera
Més bona, potser
Potser més dolenta.
Tindries més sort
O potser més pega...
Tindries amics
I jocs d'una altra mena;
Duries vestits
De sac o de seda,
Sabates de pell
O tosca espardenya,
O aniries nu
Perdut per la selva.
Podries llegir
Contes i poemes,
O no tenir llibres
Ni saber de lletra.
Podries menjar
Coses llamineres
O només crostons
Secs de pa negre.
Podries ....podries...
Per tot això pensa
Que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa
Si tu fossis nat
A la seva terra
La tristesa d'ell
Podria ser teva.
I la companya Paquita va cantar.
I es van recollir signatures de suport a la querella argentina.
GRÀCIES A TOTES I A TOTS, COMPANYES, COMPANYS I GENT SOLIDÀRIA.
CONTINUEM...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada